RAMPAIRE - "Aire" (Hidden DIY, 2026)

Aire (Hidden DIY, 2026) és el nou llarga durada del projecte personal del artista visual, músic i professor ampostí Alfred Porres. Com a RAMPAIRE des de 2015 ha publicat 2 EP’s, 1 doble senzill i 4 discos, vestint-los amb una sonoritat pop-rock de sabor anglosaxó amb pincellades d’americana i lírica ben polida. Una que té molt present les emocions humanes i el territori.

El present treball batega durant 12 cançons amb l’honestedat pròpia de les lletres de l’Alfred emmarcades pel seu pop d’autor madur, tal com ell mateix es defineix.

Arranca amb el compte enrere de "L'enlairament" i distorsió guitarrera establint conversa afable amb la marcial percussió i una tornada que és pura pegada pop. La fussió entre ambients espacials i rutines domèstiques funciona com un cohet, mai millor dit.

L'encoratjadora "Lo trampolí" (videoclip inserit a peu de página) ens convida a saltar sense xarxa. Oco al joc de paraules que inicia el tall: <<Tard, mai no és massa tard per dir-te que mai és tard. Mai, tard no és massa mai, per viure demà no ho és mai>>.

"La felicitat" es va traient les lleganyes a poc a poc, igual que el protagonista del tall, a mesura que va avançant l'estrofa. Quan arriba la dolçor de la tornada Alfred uneix dos de les seves passions, l'envellutada lírica i els Beatles, fent referència al "Happiness is a warm gun" dels britànics: <<La felicitat és una pistola calenta, si et tremola la mà, si no tens prou fermesa dispararà en totes direccions fins esgotar tota la munició>>. 

Les notes estirades de guitarra a "La cançó" intenten reanimar el pols de tantes cançons oblidades. Ja avisem que en aquesta no farà falta.

Entrem en zona d'altes emissions de tendresa amb "La mare", un homenatge a la que ens dona la vida amb una secció rítmica molt jefa, rebosant flow farcit d'elegància. El tancament líric són focs artificials: <<Si no vius, no viu, no dorm, si no dorms, si ets lluny, no és aquí tot i ser-hi el cos, si te'n rius, somriu i fa girar el món, al compàs del teu li batega el cor>>.

Ens venen sabors d'assossegada americana amb "La casa". Aquí funciona com a metàfora de la vida y ens porta de la mà cap als sintetitzadors vuitanteros de la nostàlgica "Les orenetes". Meravellosa cançó. Encara que la seva lletra digui que "res no és per sempre" natros ens quedaríem a viure permanentment entre les seves notes. De seguida els teclats tornen a ensenyar múscul, en aquest cas acompanyats d'inquietant electrònica a "La guerra". La violència domèstica és el blanc d'una lletra que va exposant poèticament una situació malauradament massa habitual.

EL PETIT DE CAL ERIL - "ERIL ERIL ERIL" (Bankrobber, 2025)

 

Tras ocho álbumes en su haber en septiembre de 2022 EL PETIT DE CAL ERIL ponía freno indefinido a su carrera, anunciando su cese de actividad. Trancurridos casi tres años desde entonces y sin avances previos Joan Pons y los suyos reaparecen con ERIL ERIL ERIL (Bankrobber, 2025), producido por el cantautor estadounidense Luke Temple (Here We Go Magic). A la vuelta de una ausencia se suele decir aquello de que se han cargado bien las pilas y nos encontramos con un caso más que evidente. 

"Jo ja no soc qui era" arranca el trabajo desvelando lo que es toda una declaración de intenciones. Vuelven reivindicando su esencia, tal como hace hincapié el título del álbum, pero a la vez con aires frescos y renovados en la mochila. Unos juguetones acordes guitarreros marca de la casa nos dan la bienvenida para ir culminando su embrujo con la llegada del estribillo. Luminoso corte asentando las bases de esta nueva etapa del cuarteto.

Los coros surferos de "Ara no sé què dir-te" no los habíamos visto venir. Cálida como ella sola, de los temas con más pegada inmediata de la escucha. Le sigue la hipnótica base de cuerdas de "Aigua fosca" enmarcando otra sugestiva canción de la banda catalana. El último minuto y medio instrumental es para quedarte a vivir.

Foto de Marc Cuscó

Nos sorprende la vigorosidad de "El misteri de la mort", abriéndose paso rauda y veloz por entre sus poéticos versos: <<una idea, una clau, el verí i la pau. Una porta mou el vent, n'ets el so i l'adéu>>. Frenamos el ímpetu con el encantador medio tiempo "Tantes vegades" y un puente soulero hacia el estribillo que quita el hipo. 

"La por i l’oblit" viene armado de melancólico sosiego con esos ingrávidos acordes guitarreros hermanados a un bajo que es puro terciopelo. Cuidado con su desenlace que también es de traca. 

La cara B del vinilo se despereza con el pop armonioso de "Claus dins de casa", dan ganas incluso de bailarlo. Unas ganas que se enfundan al instante con la languidez contestataria de "Ni rei, ni Déu, ni pàtria". Joan Pons dando un repaso express a la actualidad más inquietante.

La nostálgica "Riu avall" es una maravilla con esos cambios de ritmo completando el hechizo. Para despertar del encantamiento nada mejor que subirnos al galope de "Totes les lleis dels homes". Su poderío te dejará sin habla.

RAMPAIRE - "Míssils que apunten al teu cor" (Hidden DIY, 2024)

Alfred Porres aka RAMPAIRE després de publicar els EP's Sol (2015) i Pedretes (2018) més els llarga durada L'era de les revolucions (2019) i  Aigua del cel (2021), ja té nou disc al sac amb Míssils que apunten al teu cor (Hidden DIY, 2024). L'ampostí segueix aprofundint amb el seu pop-rock de sabor anglosaxó i lletres envellutades a través d'un álbum en el que repeteix equip a la producció, enregistrament i mescles a càrrec del tàndem format per l'Albert Freixas i l'Eduard González. Ambdós, ex membres d'Ix!, també l'acompanyen com a banda a les guitarres, teclats i veus el primer, i a la bateria i les programacions el segon. Completa la formació Rubén Alcazar com a baixiste, que ha tocat amb gent com la Joana Serrat, Pep Sala o Ramon Aragall.

El disc arranca amb la pegada pop de "Quan tothom s'adorm" (videoclip insertat a peu de pàgina), una que fa que s'hagi convertit en un clàssic inmediat de la carrera d'Alfred. El treball de les guitarres és espectacular, aquí tenim la primera mostra però serà una constant en tot el trebal amb les seves distorsions mesurades i sedosos reverbs incorporats. Al final ens quedará un dubte per a resoldre: <<Quan tothom s'adorm, qui vigila el món?>>.

La nostàlgica "La primera bicicleta" fou el primer single que avançava el treball i es debat entre la tendresa de l'estrofa i la intensitat d'una imponent tornada, d'aquelles que es queden gravades a foc en el subconscient.

"Per a recordar", com el seu propi títol delata, segueix aprofundint en la memòria, en aquest cas per a preguntant-nos què s'ha fet dels nostres somnis. Ens acaronen unes notes a la guitarra elèctrica que, de tan que s'estiren, arriben a fregar el cel.

  

Temps per a entrellaçar literatura i música amb "Rutes amigues" i "Paraules". A la primera posant en valor el poderós influx dels llibres, amb referències al poemari de Joan Salvat-Papasseit inclosos. En la segona homenatjant a l'element fonamental de qualsevol obra literària o cançó, les mateixes "paraules", tal com ens exposa Alfred amb aquest cal.ligrama: <<Com fileres de formigues, vénen i van. Per llaurar les nostres vides, vénen i van. Relat, cançó, poema, vers, pronom>>.

 

La commovedora "Bon dia" mostra com enmig del contexte bèl.lic d'Ucraïna l'únic consol de dos amigues és comprovar cada matí que estan vives. El pont rondant el segon minut, refinada bateria i sol de guitarra inclosos, és una d'aquelles pistes que ens anem trobem durant l'escolta per a confirmar-nos que estem davant d'un àlbum estratosfèric. Per a més inri asoma el cap un altre moment líric premium del treball: <<La llum ja s'adorm, se desdibuixa el món i una campana llunyana vetlla el nostre son>>.

    

Arriba la cançó titular "Míssils que apunten al teu cor" i amb ella la balada del disc amb uns cors injectant sugestió a un tall ja de per sí prou estimulant. Els sintes a lo Vangelis, una subtil electrònica i la marcial percusió completen tres minuts i quaranta cinc segons simplements meravellosos.

 

"Després del tro", inquietant i angoixant per moments, sobretot líricament, ens mostra la cara menys amable d'aquest cel que ens envolta. Tots estem vivint baix la seva protecció però la perspectiva canvia molt depenent de la mirada que l'enfoca.

  

A "Vida nostra" se't posarà la pell de gallina amb els seus dolorosos versos abraçats per una instrumentació tan minimalista com colpidora. Una que sembla deixar entreveure el batec d'un cor que mai acompanyarà a uns pares ansiosos per a estimar-lo.

OBSCENS - "Sota un cel sord" (2023)

Adolfo «Xoco» Aixalà Ollés a la guitarra, Javier Franch «Xiri» a la bateria, Jordi Valldepérez «ValldE» als teclats, Jordi Mendoza al baix i Ernest Redó a la veu formen OBSCENS i tenen flamant segon disc per al teu ús i gaudiment amb Sota un cel sord (2023). La seva fórmula de rock clàssic en català amb marcat segell ebrenc, la majoria dels seus integrants són de Tortosa, es mostra poderosament afinada, desprenent energia, talent i compromís social a parts iguals.

El disc arrenca amb el monumental rock progressiu de "Sens pressa" i intenses notes al piano presentant-lo. Enseguida s'afegirant a la festa la guitarra, baix i bateria amb l'Ernest, primer recitant, després ja desplegant la seva corpulència vocal. Al segon minut ens passa per damunt un canvi de ritme tan inesperat com encisador posant el llaç de regal a un tall incontestable.

"Andana quatre" (videoclip insertat a peu de pàgina) va ser el single avançament de Sota un cel sord amb el seu hard-rock directe a la vena. Si aquest tren que sortirà de "l'andana 4" porta com a maquinistes als OBSCENS jo m'hi pujo amb els ulls tancats i amb aquest equipatge: <<Ni maletes, no cal pes, no hi ha més que un vagó que a nous indrets se l'emporta>>.

El tall titular "Sota un cel sord" amb el binomi guitarra/orgue ben compenetrat, exposa el drama de la immigració, quan un escapa de la misèria i el panorama que es troba no resulta tan salvador. Els teclats segueixen ben presents a la punyent "Dos de deu", punt àlgid d'emotivitat i commoció al disc amb la xacra de la pederàstia de fons. Rondant el minut quatre la cançó muta uns moments cap a la psicodèlia, esclafant als dimonis amb sotana ni que sigui amb el poder de la música.

La balada "Els amants" amb una línea de baix imperial des del minut cero que s'alia amb els sommiadors sintes, fins que arriba el decisiu "solo" de guitarra als dos minuts i mig de metratge per a emmarcar un altre temarraco. 

El mig temps "Sal a la sang" brilla amb les seves notes contundents i lírica vitalista. Em transmet llibertat, natura, ganes de gaudir del nostre entorn deltaic. Vinga, anem-hi! 

"Noia amb ulls de gata" es la segona balada del disc amb els teclats (piano i sintes) acaronant la veu de l'Ernest, exposant un amor en majúscules com a llenç sobre el que pintar una cançó deliciosa.

MARIA HEIN - "Tot Allò que No Sap Ningú" (Hidden Track Records, 2023)

MARIA HEIN (Felanitx, 2003) debutó discográficamente allá por el 2021 con Continent i Contingut (Hidden Track Records / Pértiga Music), irradiando sensibilidad y calidez a tutiplén, vestida con refinadas atmósferas folk y pop. En 2023 la mallorquina vuelve con fueros renovados en Tot Allò que No Sap Ningú (Hidden Track Records, 2023), coqueteando con sonidos urbanos y electrónicos sin dejar de lado su delicada elegancia innata. La acompaña a la producción su mentor Ferran Palau, esta vez junto a Sr. Chen, también a cargo este último de la grabación y la mezcla, en un disco conceptual que relata las fases por la que pasa una relación sentimental, desde su inicio hasta su conclusión.

"Es perfil d'es teu cos" inicia el álbum con un minuto de aterciopelada intro a cargo del binomio piano/voz para darnos paso de la mejor manera al pop luminoso de "Mercuri i Mart". El enamoramiento es lo que tiene, te eleva incluso hasta el Sistema Solar.

Foto de Natalia Cornulleda

La encantadora "Fiu fiuuu" resulta incluso bailable con esos beats cercanos al drum and bass. Con una base electrónica similar a la anterior, rebajada en su intensidad, surge la agridulce "Fets de fil" y una evolución hacia el medido subidón que te hará gozarlo bien. 

"Sa pel me torna blanca" replica la fórmula del tema que abría Tot Allò que No Sap Ningú, con el piano y la voz como máximos protagonistas. Baladón desgarrador que confirma los malos augurios en la relación presentados durante el anterior corte. "Renou" sigue ahondando en territorios emocionales premium, esta vez acompañada de una base hip-hopera a modo de delicada a la vez que tajante despedida.  

La fase de la aceptación de la separación, al menos por tu parte con regusto a empoderamiento, entra en escena de la mano del trip-hop de "Solitud". Llegamos a la primera colaboración del disco con "Temps" (videoclip insertado a pie de página) y la Mushkaa mano a mano en un etéreo y sugestivo dance-hall autotuneado, con sorprendente intro incluida.

Rita Payés acompaña a MARIA HEIN en "Cansada de tu" con ese añejo cambio de rumbo hacia una especie de bolero rondando el segundo minuto. Nos encontramos inmersos en la dicotomía entre el alivo por haber acabado con una relación tóxica y echar de menos algunos de los buenos momentos vividos en pareja.

El interludio "Mamà" con ella misma, su madre, como protagonista en una protectora nota de voz nos abre la puerta al tridente final de cortes de Tot Allò que No Sap Ningú. Abre el melón la popera con ecos metafísicos "Oblidar" para dar carpetazo definitivo a la relación y poder pasar de pantalla con la lección aprendida: <<No ploraré per ningú més encara que per tu bramés / No lloraré por nadie más aunque por ti bramara>>.

MARIALLUÏSA - “La vida és curta però ampla” (Bankrobber, 2021)

Si hubiera un trofeo por el mejor título de disco del año este seguro se lo llevaba MARIALLUÏSA por La vida és curta pero ampla (La vida es corta pero ancha).

Pau Codina (voz y guitarra), Carles Guilera (guitarra y teclados), Pol Mitjans (batería y percusión) y Andreu Dalmau (bajo), tras un debut en formato largo tan ilusionante como És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) y con sólo un año de margen para asimilarlo, publican La vida és curta però ampla (Bankrobber, 2021). Los de Igualada (Barcelona) nos traen un álbum en esencia pop, con más peso de las guitarras que antaño, en el que se incita a vivir el aquí y ahora, disfrutar de las pequeñas cosas junto a tus seres queridos. Su escucha resulta una experiencia realmente plácida, en ocasiones incluso sensual, aquí la voz y el tono de Pau tiene mucho que ver.

El cuarteto arranca el trabajo con "Que guai quan estem bé" y una especie de riff a dos manos, guitarra y teclado, que ejercerá de guía para ensamblar el resto del corte. No nos olvidamos del bajo, el otro gran protagonista en la instrumentación. El toquecito final del saxo y trompeta es la guinda para un corte que te deja tal y como indica su título: "Que guay cuando estamos bien".

"Veig la sort" es una declaración de amor en toda regla, sin filtros: <<Veig la sort de creure en els teus ulls com ho fas tu amb mi, com ho faig jo amb tu. Sento el temps com neix i se'n va i jo et vaig cantant que amb tu em vull fer gran (Veo la suerte de creer a tus ojos cómo lo haces tú conmigo, cómo lo hago yo con el tuyo. Siento el tiempo como nace y se va y yo te voy cantando que contigo me quiero hacer mayor)>>. El cambio neo-psicodélico hacia el segundo minuto es de traca.

"Què farem demà?" es un alegato a favor de luchar por lo que quieres, en este caso focalizado en la música, pero que podría hacerse extensible a otra actividad o ámbito en la vida. Un corte con recovecos, tan sutiles como deleitosos, seguro que hacen más apacible el camino hacia tu sueño.

Llega la lujuria máxima con "Tot és dolç quan fem el que tu saps", una muestra: <<Com m'ho fas, com t'ho faig Sóc dins teu i tu ets dins meu Quan respires em sento tot teu Fem dels cossos un sol moviment (Cómo me lo haces, cómo te lo hago Estoy dentro de ti y tú estás dentro de mí Cuando respiras me siento todo tuyo Hacemos de los cuerpos un solo movimiento)>>. En el minuto 1 y 23" la distorsión de la guitarra simulando el orgasmo es pura genialidad.

"Cauen les flors" es bipolar, nótese la disparidad entre su amable cadencia y la apesadumbrada lírica, armando entre las dos una despedida. Esta, sin duda, resultará lo menos amarga posible gracias a ese idilio constante entre guitarra, teclados y bajo. La batería ejerce de pacificador entre tanto acaparador instrumental.  

"Turmells al riu" reflexiona sobre las incertidumbres que nos va generando el camino por la vida y que, más allá de que tengan solución o no, fluirlas siempre es buena opción. El perfecto ensamblaje entre la guitarra acústica y eléctrica culmina otro estupendo corte.