MARIALLUÏSA - “La vida és curta però ampla” (Bankrobber, 2021)

Si hubiera un trofeo por el mejor título de disco del año este seguro se lo llevaba MARIALLUÏSA por La vida és curta pero ampla (La vida es corta pero ancha).

Pau Codina (voz y guitarra), Carles Guilera (guitarra y teclados), Pol Mitjans (batería y percusión) y Andreu Dalmau (bajo), tras un debut en formato largo tan ilusionante como És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) y con sólo un año de margen para asimilarlo, publican La vida és curta però ampla (Bankrobber, 2021). Los de Igualada (Barcelona) nos traen un álbum en esencia pop, con más peso de las guitarras que antaño, en el que se incita a vivir el aquí y ahora, disfrutar de las pequeñas cosas junto a tus seres queridos. Su escucha resulta una experiencia realmente plácida, en ocasiones incluso sensual, aquí la voz y el tono de Pau tiene mucho que ver.

El cuarteto arranca el trabajo con "Que guai quan estem bé" y una especie de riff a dos manos, guitarra y teclado, que ejercerá de guía para ensamblar el resto del corte. No nos olvidamos del bajo, el otro gran protagonista en la instrumentación. El toquecito final del saxo y trompeta es la guinda para un corte que te deja tal y como indica su título: "Que guay cuando estamos bien".

"Veig la sort" es una declaración de amor en toda regla, sin filtros: <<Veig la sort de creure en els teus ulls com ho fas tu amb mi, com ho faig jo amb tu. Sento el temps com neix i se'n va i jo et vaig cantant que amb tu em vull fer gran (Veo la suerte de creer a tus ojos cómo lo haces tú conmigo, cómo lo hago yo con el tuyo. Siento el tiempo como nace y se va y yo te voy cantando que contigo me quiero hacer mayor)>>. El cambio neo-psicodélico hacia el segundo minuto es de traca.

"Què farem demà?" es un alegato a favor de luchar por lo que quieres, en este caso focalizado en la música, pero que podría hacerse extensible a otra actividad o ámbito en la vida. Un corte con recovecos, tan sutiles como deleitosos, seguro que hacen más apacible el camino hacia tu sueño.

Llega la lujuria máxima con "Tot és dolç quan fem el que tu saps", una muestra: <<Com m'ho fas, com t'ho faig Sóc dins teu i tu ets dins meu Quan respires em sento tot teu Fem dels cossos un sol moviment (Cómo me lo haces, cómo te lo hago Estoy dentro de ti y tú estás dentro de mí Cuando respiras me siento todo tuyo Hacemos de los cuerpos un solo movimiento)>>. En el minuto 1 y 23" la distorsión de la guitarra simulando el orgasmo es pura genialidad.

"Cauen les flors" es bipolar, nótese la disparidad entre su amable cadencia y la apesadumbrada lírica, armando entre las dos una despedida. Esta, sin duda, resultará lo menos amarga posible gracias a ese idilio constante entre guitarra, teclados y bajo. La batería ejerce de pacificador entre tanto acaparador instrumental.  

"Turmells al riu" reflexiona sobre las incertidumbres que nos va generando el camino por la vida y que, más allá de que tengan solución o no, fluirlas siempre es buena opción. El perfecto ensamblaje entre la guitarra acústica y eléctrica culmina otro estupendo corte. 

MARIALLUÏSA - "És per tu i per mi" (Bankrobber, 2020)

Com a una de les pel·lícules més brillants de Blake Edwards, El Guateque, quan enmig del brogit provocat per Hrundi Bakshi, interpretat per Peter Sellers, apareix del no res la veu de Claudine Longet cantant "Nothing to lose", així veig jo l'aparició del "Pop Metafísic" i a un dels seus més importants components, el grup MARIALLUÏSA. Música assenyada i molt oportuna en aquest moment de confinament.

Sembla ser que el terme metafísic ha sorgit d'una de les ments més galàctiques de tots els temps, en Jaume Sisa, i sota aquest paraigua es resguarda  gent tan bona com El petit de cal Eril, Ferran Palau o Germà Aire.

Escoltant el disc que es presenta aquests dies És per tu i per mi (Bankrobber, 2020) dels MARIALLUÏSA, albiro a destacar dos elements musicals: per una banda l'home orquestra Pau Codina (dissenyador gràfic com jo mateix), que amb la seva veu artificiosa i aguda, en mode falset, s'acobla als teclats omnipresents de Carles Guilera. I si per aquesta banda tenim al Pau i al Carles com a poders fàctics executors, junt a Andreu i Pol; per altra banda tenim les grans lletres (pura poesia contemporània) d'una altra volta el Pau, grafista, poeta, músic i a la vegada molt bon actor dels seus videoclips, com el de "Mala Sang" (insertat a peu de post), rodat i dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi, on el Pau i les seves ulleres daurades i gorra roben el protagonisme a les facècies de la cambrera Marialluïsa i del client Manero. 

Desgranant el disc cançó a cançó i en el seu ordre en el CD (dissenyat pel mateix Pau), començarem amb l'enigmàtica “Gira-Sol”. És un molt bon començament, com el pla-seqüencia inicial del film d'Orson Wells Sed de mal, l'espectador/oient es deixa arrastrar per la cadència de les lletres cap a no se quin lloc emocional. Crec entendre, després d'escoltar-la més de 30 vegades, sense cansar-me, que ens parla de sostenibilitat i de la quotidianitat no acceptada. Gran frase quan diu: "dins el teu món, estàs plantat". I és que les lletres d'en Pau són pura poesia inhòspita i de dura incertesa metafísica. En l'escorça de les lletres trobem grans frases de tir precís, eslògans d'un molt bon publicista, espurnes d'una vida interior incommensurable i difícil de desxifrar.

Després ens espera “Miracle”, on la tornada fa giragonses en un vaivé i al final ens cita el nom del disc "és per tu i per mi"; després “Mala Sang”, la pes pesada del disc: dóna un bon consell per entendre el disc i a la vegada per emprendre la vida: “ No hi pensis tant / Que t’hi faràs mala sang”, mereix tota una critica “requetepositiva” de tres folis; després ve “Estrés”, que si primer creia que era la més fluixeta com la última, ara després de donar-li minuts, la veig com a titular. Després escoltem “Nord”, sobre l’amor adolescent, “Jo sóc foc descontrolat”; en la sisena posició “Nica”, on no sé si parla de vida o mort o de les dues coses a l’hora: “Que bonica és la vida/ Quan ja no sents cap dol”, frase molt possible quan en tens 20 o 30, però impossible als 40 o 50; després “La Bèstia”, l’he d’escoltar 25 cops més, m’ho apunto com a deure d’estiu. Seguim amb “El Gest”, que entenc que parla del procés o de quan hi han dos bàndols que no s’escolten i per últim la mono-orquestral “La Posta”. Jo la veritat  em pensava que aquesta darrera seria la més “canyera“, la més excepcional dintre del disc, però no, el grup, encara que sembli impossible baixa encara més el ritme, i ens deixa quasi aturats a la vora del precipici, acabant amb una gran frase reflexiva sobre el final d’una època: “Però en un racó de mi/ Penso si podré seguir així”.