JÚLIA - "Oscil.lobatent" (Hidden Track Records, 2026)

JÚLIA, además de ser la primera novela de la escritora alcoyana Isabel-Clara Simó publicada en 1983, también da nombre a la banda encabezada por su paisana Estela Tormo. La misma que con Oscil.lobatent (Hidden Track Records, 2026) lleva cuatro discos de estudio más otro mano a mano con la cantautora valenciana Clara Andrés. Ese aire al que hace referencia el título de su presente trabajo ha ventilado la propuesta inicial del proyecto, reduciendo la formación al mínimo de componentes e inyectando nuevas atmósferas sonoras, sin perder el pellizco dream-pop con fuerte carga electrónica marca de la casa.

Una cosa seguro que no ha cambiado, Javier Vicente aka Carasueño sigue siendo parte fundamental del sonido de JÚLIA como co-productor de cabecera. Esto en un disco vitalista que reacciona ante situaciones de ruptura mirando hacia delante, más con expectación por lo que vendrá que con miedo a lo desconocido.

Abre las ventadas al trabajo "Animal", armada de una solemne línea de bajo inyectando, junto a la caja de ritmos, un flow inusitado en la espléndida carrera de la banda alicantina. Luego llega la guitarra reverberada completando un corte con plena discordancia entre lo inquietante de su lírica y su radiante cadencia.

Foto de Jordi Arques

"Rara avis" rompe con las bases fundacionales de JÚLIA. Tan trepidante como efímera, su poco más de minuto y medio de sucio kraut-rock te dejará ojiplática del gusto.

Sigue el idilio de Estela con el latín en "Ante meridiem", un idioma que va asomando la cabeza en algunos lances de la escucha. También su simpatía por la compositora británica Cate Le Bon a la que nombra y posteriormente versionará. Los sintes acaparan fuerte protagonismo en un corte elegante, calidoscópico, que desvela la exquisita producción del trabajo.

El juguetón medio tiempo "Baix" nos lleva de la mano hacia su antítesis semántica "Dalt", aunque para eso tengamos que cambiar la cara del vinilo. Jangle-pop de quilates, bien luminoso, con un sugestivo puente en el ecuador, reincidente en su ocaso, como guinda para un corte destinado a hacerte feliz.

RAMPAIRE - "Aire" (Hidden DIY, 2026)

"Aire" (Hidden DIY, 2026) és el nou llarga durada del projecte personal del artista visual, músic i professor ampostí Alfred Porres. Com a RAMPAIRE des de 2015 ha publicat 2 EP’s, 1 doble senzill i 4 discos, vestint-los amb una sonoritat pop-rock de sabor anglosaxó amb pincellades d’americana i lírica ben polida. Una que té molt present les emocions humanes i el territori.

El present treball batega durant 12 cançons amb l’honestedat pròpia de les lletres de l’Alfred emmarcades pel seu pop d’autor madur, tal com ell mateix es defineix.

Arranca amb el compte enrere de "L'enlairament" i distorsió guitarrera establint conversa afable amb la marcial percussió i una tornada que és pura pegada pop. La fussió entre ambients espacials i rutines domèstiques funciona com un cohet, mai millor dit.

L'encoratjadora "Lo trampolí" ens convida a saltar sense xarxa. Oco al joc de paraules que inicia el tall: <<Tard, mai no és massa tard per dir-te que mai és tard. Mai, tard no és massa mai, per viure demà no ho és mai>>.

"La felicitat" es va traient les lleganyes a poc a poc, igual que el protagonista del tall, a mesura que va avançant l'estrofa. Quan arriba la dolçor de la tornada Alfred uneix dos de les seves passions, l'envellutada lírica i els Beatles, fent referència al "Happiness is a warm gun" dels britànics: <<La felicitat és una pistola calenta, si et tremola la mà, si no tens prou fermesa dispararà en totes direccions fins esgotar tota la munició>>. 

Les notes estirades de guitarra a "La cançó" intenten reanimar el pols de tantes cançons oblidades. Ja avisem que en aquesta no farà falta.

Entrem en zona d'altes emissions de tendresa amb "La mare", un homenatge a la que ens dona la vida amb una secció rítmica molt jefa, rebosant flow farcit d'elegància. El tancament líric són focs artificials: <<Si no vius, no viu, no dorm, si no dorms, si ets lluny, no és aquí tot i ser-hi el cos, si te'n rius, somriu i fa girar el món, al compàs del teu li batega el cor>>.

Ens venen sabors d'assossegada americana amb "La casa". Aquí funciona com a metàfora de la vida y ens porta de la mà cap als sintetitzadors vuitanteros de la nostàlgica "Les orenetes". Meravellosa cançó. Encara que la seva lletra digui que "res no és per sempre" natros ens quedaríem a viure permanentment entre les seves notes. De seguida els teclats tornen a ensenyar múscul, en aquest cas acompanyats d'inquietant electrònica a "La guerra". La violència domèstica és el blanc d'una lletra que va exposant poèticament una situació malauradament massa habitual.