Siguenos en Facebook  Síguenos en Twitter  Siguenos en YouTube  Siguenos en Blogger  Siguenos en por RSS

Mostrando entradas con la etiqueta Alfred Porres. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alfred Porres. Mostrar todas las entradas

lunes, 21 de octubre de 2024

RAMPAIRE - "Míssils que apunten al teu cor" (Hidden DIY, 2024)


Alfred Porres aka RAMPAIRE després de publicar els EP's Sol (2015) i Pedretes (2018) més el llarga durada Aigua del cel (2021) ja té nou disc al sac amb Míssils que apunten al teu cor (Hidden DIY, 2024). L'ampostí segueix aprofundint amb el seu pop-rock de sabor anglosaxó i lletres envellutades a través d'un álbum en el que repeteix equip a la producció, enregistrament i mescles a càrrec del tàndem format per l'Albert Freixas i l'Eduard González. Ambdós, ex membres d'Ix!, també l'acompanyen com a banda a les guitarres, teclats i veus el primer, i a la bateria i les programacions el segon. Completa la formació Rubén Alcazar com a baixiste, que ha tocat amb gent com la Joana Serrat, Pep Sala o Ramon Aragall.

El disc arranca amb la pegada pop de "Quan tothom s'adorm" (videoclip insertat a peu de pàgina), una que fa que s'hagi convertit en un clàssic inmediat de la carrera d'Alfred. El treball de les guitarres és espectacular, aquí tenim la primera mostra però serà una constant en tot el trebal amb les seves distorsions mesurades i sedosos reverbs incorporats. Al final ens quedará un dubte per a resoldre: <<Quan tothom s'adorm, qui vigila el món?>>.


La nostàlgica "La primera bicicleta" fou el primer single que avançava el treball i es debat entre la tendresa de l'estrofa i la intensitat d'una imponent tornada, d'aquelles que es queden gravades a foc en el subconscient.

"Per a recordar", com el seu propi títol delata, segueix aprofundint en la memòria, en aquest cas per a preguntant-nos què s'ha fet dels nostres somnis. Ens acaronen unes notes a la guitarra elèctrica que, de tan que s'estiren, arriben a fregar el cel.
  
Temps per a entrellaçar literatura i música amb "Rutes amigues" i "Paraules". A la primera posant en valor el poderós influx dels llibres, amb referències al poemari de Joan Salvat-Papasseit inclosos. En la segona homenatjant a l'element fonamental de qualsevol obra literària o cançó, les mateixes "paraules", tal com ens exposa Alfred amb aquest cal.ligrama: <<Com fileres de formigues, vénen i van. Per llaurar les nostres vides, vénen i van. Relat, cançó, poema, vers, pronom>>.
 
La commovedora "Bon dia" mostra com enmig del contexte bèl.lic d'Ucraïna l'únic consol de dos amigues és comprovar cada matí que estan vives. El pont rondant el segon minut, refinada bateria i sol de guitarra inclosos, és una d'aquelles pistes que ens anem trobem durant l'escolta per a confirmar-nos que estem davant d'un àlbum estratosfèric. Per a més inri asoma el cap un altre moment líric premium del treball: <<La llum ja s'adorm, se desdibuixa el món i una campana llunyana vetlla el nostre son>>.
    
Arriba la cançó titular "Míssils que apunten al teu cor" i amb ella la balada del disc amb uns cors injectant sugestió a un tall ja de per sí prou estimulant. Els sintes a lo Vangelis, una subtil electrònica i la marcial percusió completen tres minuts i quaranta cinc segons simplements meravellosos.
 
"Després del tro", inquietant i angoixant per moments, sobretot líricament, ens mostra la cara menys amable d'aquest cel que ens envolta. Tots estem vivint baix la seva protecció però la perspectiva canvia molt depenent de la mirada que l'enfoca.
  
A "Vida nostra" se't posarà la pell de gallina amb els seus dolorosos versos abraçats per una instrumentació tan minimalista com colpidora. Una que sembla deixar entreveure el batec d'un cor que mai acompanyarà a uns pares ansiosos per a estimar-lo.

miércoles, 17 de noviembre de 2021

RAMPAIRE - "Aigua del Cel" (Segell Microscopi, 2021)

 

RAMPAIRE és el nom dels arrossars que la família de l'ampostí Alfred Porres conserva al Delta de l'Ebre i a la vegada el que ell va triar per al seu projecte personal. El music porta a la seva esquena una extensa carrera musical des dels començaments dels noranta quan capitanejava Atzucac, banda amb la que va publicar el disc Paradisos possibles (Soviet Records, 1993).

Aigua del Cel (Segell Microscopi, 2021) és el seu segon disc després de L'era de les revolucions (2019) i els EP Pedretes (2018) i Sol (2015).

El present treball transpira sonoritats en essència pop però marcades per un sabor americà, potser l'aparició en moments del treball de la lap steel hi te molt a veure. RAMPAIRE va desplegant vivencies y experiències sense escatimar perspectives però enfocant-ho sempre amb un tarannà vitalista.

Produït, enregistrat i mesclat per Albert Freixas i l'Eduard González, que varen ser membres tots dos de la banda Ix! (2007-2016), Aigua del Cel arranca amb la cançó titular i uns ensucrats acords de guitarra elèctrica donant el pas a un cant homenatge a l'existència amb versos tan concloents com: <<La vida és tot i res dins l'univers, al despertar serem aigua del cel. >>

Fill i net d'arrossaires del Delta com és, no podia deixar d'esmentar la seva terra en passatges del treball com en l'encantador mig temps "Ran de mar". A més amb pincellada reivindicativa inclosa sobre la seva vulnerabilitat: <<...I és tan ran de mar que, quan bufa el vent de llevant, s'ofega al meu davant. I soc tan ran de mar que, quan s'ofega, em sento tan,tan insignificant. S'enfonsa a poc a poc la línea de l'horitzó. Tan fràgil com un castell d'arena dins la tempesta, la platja del Trabucador...>>

Foto de Quim Giró

Seguim posant la vida per endavant amb "Les Vides", no podía tenir títol més aclaridor, arrancant amb una metàfora fruitera ben reveladora: <<Les vides són com préssecs grocs, maduren bé si els toca el sol...>> Una vegada més es fa palès el gran treball en la secció de corda a n'aquest àlbum. La lap steel, la guitarra acústica, l'elèctrica i el baix es conjuren per a regalar-te una festa per als teus sentits. La personal e intransferible veu de l'Alfred posa la resta.

"Tres Instants" és tant emotiva com agredolça, la balada de l'àlbum. Aquí el piano és el gran protagonista instrumental dins d'un tall intimista, tendre, per a gaudir a foc lent. És això mateix, la descripció de "tres instants" especials durant el principi, transcurs i final d'una vida. 

Ens recuperem de la intensitat emocional viscuda amb el ritme en un toquet tropical de "Los Dies que Vindran". Alfred es pregunta pel futur, un de tant incert com segur apassionant, creuem els dits per a que així sigui.

"Te'n Vas" (videoclip insertat al final de la página) va ser el single avançament d'Aigua del Cel. Una cançó molt especial per a l'artista ja que a més incorpora, en la seva versió al disc, una estrofa cantada pel seu fill Àlex. Resplendent encara que denotant una aurèola marcadament nostàlgica.