Aire (Hidden DIY, 2026) és el nou llarga durada del projecte personal del artista visual, músic i professor ampostí Alfred Porres. Com a RAMPAIRE des de 2015 ha publicat 2 EP’s, 1 doble senzill i 4 discos, vestint-los amb una sonoritat pop-rock de sabor anglosaxó amb pincellades d’americana i lírica ben polida. Una que té molt present les emocions humanes i el territori.
El present treball batega durant 12 cançons amb l’honestedat pròpia de les lletres de l’Alfred emmarcades pel seu pop d’autor madur, tal com ell mateix es defineix.
Arranca amb el compte enrere de "L'enlairament" i distorsió guitarrera establint conversa afable amb la marcial percussió i una tornada que és pura pegada pop. La fussió entre ambients espacials i rutines domèstiques funciona com un cohet, mai millor dit.
L'encoratjadora "Lo trampolí" (videoclip inserit a peu de página) ens convida a saltar sense xarxa. Oco al joc de paraules que inicia el tall: <<Tard, mai no és massa tard per dir-te que mai és tard. Mai, tard no és massa mai, per viure demà no ho és mai>>.
"La felicitat" es va traient les lleganyes a poc a poc, igual que el protagonista del tall, a mesura que va avançant l'estrofa. Quan arriba la dolçor de la tornada Alfred uneix dos de les seves passions, l'envellutada lírica i els Beatles, fent referència al "Happiness is a warm gun" dels britànics: <<La felicitat és una pistola calenta, si et tremola la mà, si no tens prou fermesa dispararà en totes direccions fins esgotar tota la munició>>.
Les notes estirades de guitarra a "La cançó" intenten reanimar el pols de tantes cançons oblidades. Ja avisem que en aquesta no farà falta.
Entrem en zona d'altes emissions de tendresa amb "La mare", un homenatge a la que ens dona la vida amb una secció rítmica molt jefa, rebosant flow farcit d'elegància. El tancament líric són focs artificials: <<Si no vius, no viu, no dorm, si no dorms, si ets lluny, no és aquí tot i ser-hi el cos, si te'n rius, somriu i fa girar el món, al compàs del teu li batega el cor>>.
Ens venen sabors d'assossegada americana amb "La casa". Aquí funciona com a metàfora de la vida y ens porta de la mà cap als sintetitzadors vuitanteros de la nostàlgica "Les orenetes". Meravellosa cançó. Encara que la seva lletra digui que "res no és per sempre" natros ens quedaríem a viure permanentment entre les seves notes. De seguida els teclats tornen a ensenyar múscul, en aquest cas acompanyats d'inquietant electrònica a "La guerra". La violència domèstica és el blanc d'una lletra que va exposant poèticament una situació malauradament massa habitual.
